Blanca Valdívia
Socióloga i membre del col·lectiu Punt 6
Tradicionalment els entorns urbans s’han concebut a partir de la dicotomia públic-privat. L’espai públic era el lloc de la vida econòmica, política i cultural, i estava vinculat als homes, mentre que els espais privats eren l’àmbit de la reproducció i les cures, i eren l’espai assignat a les dones.
L’assignació d’espais i tasques es basa en un ordre social i econòmic, capitalista i patriarcal, que ha portat al fet que determinades activitats siguen considerades socialment més importants, jerarquitzant unes activitats i usos enfront d’uns altres, dedicant-los més espai, millors localitzacions i connectivitat.
La planificació urbana s’ha basat en aquesta dicotomia del públic i el privat, invisibilizando el paper històric de les dones en l’àmbit públic i ignorant les activitats de cures que es fan en l’àmbit privat. Per aquesta raó, l’espai urbà actual no proporciona les condicions físiques i materials necessàries per a les cures.
Les cures són imprescindibles per a la reproducció social. Per tant és fonamental trencar amb la responsabilitat individual, que en la majoria dels casos és assumida per dones, sense remuneració econòmica o amb condicions laborals molt precàries, i que comence a ser una responsabilitat social compartida. Per a acabar amb les desigualtats socials i econòmiques és imprescindible un canvi estructural de paradigma, basat en el que les economistes feministes defineixen com la sostenibilitat de la vida.
La nostra proposta de canvi de paradigma urbà es concreta en el model de la ciutat cuidadora, amb ciutats que ens cuiden, que cuiden el nostre entorn, ens deixen cuidar-nos i ens permeten cuidar a altres persones. Aquest nou model urbà situa a les persones en el centre de les decisions, tenint en compte la diversitat d’experiències i trencant amb l’estandardització de subjectes, cossos, vivències i desitjos. Cerca que els espais estiguen adaptats a les diferents necessitats de les persones i no que les persones s’adapten a les condicions de l’espai.
En una ciutat que et cuida els espais públics transmeten percepció de seguretat perquè estan ben senyalitzats i il·luminats, hi ha gent al voltant que puga ajudar-te, són visibles, vitals i promouen el suport mutu, per la qual cosa qualsevol persona pot caminar tranquil·la pel carrer a qualsevol hora del dia sense por de que li assetgen o li agredisquen.
En aquest model urbà les persones vianants són les protagonistes, trencant amb el domini dels vehicles motoritzats que produeixen alts índexs de contaminació, accidents i inseguretat viària per a moltes persones. Es prioritza una xarxa de transport públic accessible, física i econòmicament, que connecta amb una àmplia xarxa per als vianants i amb diferents espais, en una varietat de franges horàries, amb espais d’espera segurs.
Les veïnes no són expulsades dels seus barris per contractes de lloguer abusius, l’especulació i les regulacions que només protegeixen la propietat, permetent l’accés a un habitatge digne en condicions econòmiques justes.
Un paradigma urbà que té en compte la diversitat i les cures assumeix que les persones som funcionalment diverses, que a vegades estem malaltes, tenim dolors crònics i que passem per diferents etapes en el cicle vital que fan que no encaixem amb uns ritmes i nivells de productivitat imposats i que generen frustracions, pors i minven la nostra autonomia a l’hora de gaudir la ciutat.
Una ciutat que et permet cuidar-te valora les autocures. La falta de temps propi és una de les principals manques per a les dones i les persones cuidadores. Tindre serveis i equipaments de proximitat afavoreix que invertim menys temps en desplaçaments. Et proporciona espais equipats per a l’oci i la diversitat de pràctiques esportives. Afavoreix les relacions interpersonals en espais públics exteriors o coberts de les inclemències meteorològiques sense haver d’acudir a espais privatius. Fomenta l’autonomia de totes les persones assegurant unes condicions físiques adequades. Aquesta ciutat també ofereix espais per a la participació política sense que estiga instrumentalitzada pels ens polítics.
Una ciutat que et permeta cuidar d’altres persones considera la interdepencia i la vulnerabilitat com a condicions innates, ja que totes les persones necessitem cures. És fonamental la creació i adequació d’espais públics amb elements que proporcionen un suport a les cures: bancs, fonts, taules, ombres, banys públics, espais de guardat per a poder connectar diferents activitats, així com amb equipaments i serveis pròxims que donen suport a les activitats.
Una ciutat que cuida de l’entorn equilibra els fluxos entre la població resident i la població fluctuant pels fluxos turístics. La vegetació urbana és contínua, autòctona i diversa quant a espècies, però també quant a tipus (arbres, matolls, aromàtiques, arbustos…) No consumeix recursos territorials, energètics i ambientals sense límit. Intenta minimitzar els residus que produeix i promou accions per a netejar l’aire i l’aigua de la ciutat. Impulsa estratègies per a l’aprofitament dels recursos existents, utilitzant equipaments i espais infrautilitzats i prioritzant la rehabilitació i la cessió d’edificis i espais.
És necessari deixar de produir espais des d’una lògica productivista, social i políticament restrictiva, i començar a pensar en entorns que prioritzen a les persones que els utilitzaran, canviant de manera radical l’ordre de les prioritats a l’hora de pensar els espais i els temps a la ciutat. Canviar les ciutats, sobre els pilars de ciutat cuidadora, per a transformar-ho tot.