Cristina Vega
Amb massa freqüència considerem la cura com una cosa privada, és a dir, alguna cosa que fem a la casa i que assumim com una responsabilitat de la família i especialment de les dones. Resolem la cura en privat, com si es tractara d’un assumpte exclusivament particular que se soluciona amb recursos i esforços propis, com si no fóra una contribució fonamental per al conjunt de la societat. Aquesta privacitat no sols ha generat privacions, sinó que ha contribuït a ocultar les tasques de la cura, reforçat de pas molts tabús entorn del cos, el desconeixement i atenció profanes a la salut o l’estigma associat a les afeccions i l’envelliment. Fins a alletar en públic s’ha convertit en molts llocs en una labor malament vista. Les cures, en definitiva, són un assumpte individualitzat i de portes endins.
Certament algunes activitats, com la higiene personal, preferim fer-les a casa i al costat de les persones amb qui habitem, alguna cosa que no ocorre en algunes parts del món. Per altres motius, quan emmalaltim volem estar soles i tranquil·les en el nostre espai íntim, encara que necessitem atenció i agraïm visites, ànims i favors. Altres activitats, en canvi, estem més disposades a realitzar-les amb altres persones o a fer-les fora de casa. Cuinar i menjar, atendre els menuts, mirar pels majors, tractar alguns problemes de salut física i emocional o fins i tot descansar (encara que a cap institució se li ha ocorregut encara habilitar sales i hamaques per a la migdiada!) podrien ser part de la llista. En aquests casos, la cura pot ser un comú, és a dir, alguna cosa que es fa de forma compartida i que es considera un bé relacional generat i gaudit de manera col·lectiva pel bé del conjunt. Comú és, d’acord amb Christian Laval i Pierre Dardot2, tot allò que genera responsabilitat compartida, sentit de coobligación política respecte d’una mateixa activitat o de l’ús d’un bé. Més que un recurs, una cosa o una ocupació, és un actuar en conjunt (commoning, comunalización) que en el seu esdevindre genera sentit, simbolisme, valors, pensament, afectes, deliberació, regles, institucionalitat compartida i, conseqüentment, alguna forma de comunitat que resguarda el compartit del lucre individual situant-se per fora del règim privat de propietat i d’explotació. No cal pensar que tota tasca puga desenvolupar-se en la col·lectivitat, de la mateixa manera que no tot pot ser transferit i gestionat pel sector públic. El comú anima una lògica que trasllada o resguarda el fer col·laboratiu baix principis d’universalitat del compartit per tots els partícips; sostenibilitat de l’accés i, per tant, de les generacions futures; democràcia, mitjançant la qual es delibera i acorda, i inalienabilitat, que garanteix la primacia del valor d’ús enfront del benefici privat i l’abús.
El paradigma dels comuns aspira a recuperar, recrear i reflexionar sobre pràctiques del col·lectiu anul·lades o assetjades pels processos de desposesión capitalista. Animar aquesta línia en relació a les cures té l’efecte tant de visibilitzar-los i desprivatizarlos alleugerint i redistribuint la càrrega afectiva i física que comporten, com de tramar a la gent allí on impera la vulnerabilitat, el “salve’s qui puga” i l’aïllament en diferents terrenys.
Encara que en aquest paradigma s’ha parlat sobretot de béns naturals tangibles (aigua, boscos, terra, cultius), espacials (habitatge, parcs, ciutat) i de coneixement (medicinals, tecnològics, alimentaris), en els últims temps la discussió s’ha fet més rica i complexa en introduir béns relacionals importants per a la vida social com l’estètica, la memòria, l’espiritualitat i, per descomptat, les cures. Que aquesta activitat vital s’adherira a les dones i a la feminitat ha dificultat el seu defensa com a recurs d’i per a tots, perpetuant així el poder d’una part dels seus destinataris. Això ha propiciat que ens resistim a veure-ho i tractar-ho com un comú.
Mirar a Amèrica Llatina permet descentrar el que en altres regions ja ens hem resignat a veure com a privat (en la família o el mercat) i individualitzat. La força de les baralles indígenes i llauradores pel territori enfront de l’avanç extractiu, de l’apropiació del carrer enfront de la precarietat del diari viure, de la sobirania i la cura del cos col·lectiu en el feminisme o de la lliure circulació en els moviments migratoris permet albirar que el comú no cedeix quan de sobreviure i re-existir es tracta. La llarga experiència de les olles comunes, les comares i mares comunitàries, la construcció i adequació de barris en mingas, l’apilament davant catàstrofes naturals o la circulació de guaguas per al seu sosteniment parlen de pràctiques en les quals la cura no és un temps-espai a part, separat d’altres activitats, tal com ve dictat pel triomf de les escissions de la modernitat capitalista, sinó que s’entretix amb altres quefers diaris i també amb la política. El comú és aqueix substrat que resisteix i s’actualitza una vegada i una altra davant la vulnerabilitat, l’amenaça i el desastre entreteixint l’existència dels uns i els altres.
Quan considerem la cura com un comú el que veiem és que són les dones les que estan al capdavant. Són col·lectivitats femenines, algunes estables (les veïnes d’un barri, les majors de la comunitat, les mares d’una escola o d’una agrupació de malalts crònics i familiars) i altres més efímeres (les venedores ambulants, les treballadores de la llar que en la migració es brinden suport mutu, els que s’organitzen per a apilar el bàsic per a enviar a una zona catastròfica), les que es posen al capdavant. Elles conéixer el valor del sosteniment, que abasta no sols a les persones, sinó també al mitjà, sent el seu compromís una clau fonamental per a garantir-lo, barallant quan fa falta. Els homes, diuen algunes defensores de territoris i fonts de vida a la regió, cedeixen, mentre que les dones es mantenen fermes. Per això, l’atac contra la reproducció comuna i la violència que desencadena en conflictes armats o en contextos de privatització i precarització es continua acarnissant amb les dones.
El que en alguns casos és una col·lectivitat que atén, en uns altres aconsegueix articular-se com una comunitat que a través de la cura reprodueix la vida sencera (com a vida política) i no en trossos. En aquest sentit, cal dir que el sosteniment de la vida natural, inclosa la humana, és un principi bàsic de pervivència; per a perviure, la nostra espècie ha de recolzar-se en la cooperació i la interdependència. Això no sols garanteix la supervivència, sinó, com déiem, la re-existència, concepte utilitzat pel pensament decolonial llatinoamericà, Adolfo Albán Achinté (2009) i Camila Gómez Cotta3 (2006), per a al·ludir al fet que més enllà de la resistència, les comunitats, de facto, sostenen i valoren diferents maneres d’existir fins i tot en condicions adverses com una manera d’ocupar un lloc de dignitat en la societat. Aquesta inventiva, que es forja en situacions de vulnerabilitat i colonialidad, és un aprenentatge humil per a les gents d’Europa.
Dir col·lectivitat no implica dir igualtat ideal, homogeneïtat, absència de poder, falta de conflicte, sinó tot el contrari. El característic de la comunitat cuidadora és la trobada i l’acció sobre la diferència (de sexe-gènere, d’edat, de diversitat corporal, de sabers, etc.), ja que només reconeixent-la i nuant-la s’aconsegueix la reproducció. No es tracta d’un equilibri perfecte, sinó de cursos d’acció plagats de trompicons en els quals es posa en joc l’existència de l’agrupament que decideix constituir-se en tal. Posar la cura en el centre (sense separar-lo, tancar-lo o especialitzar-lo) implica llavors reconnectar-lo constantment amb altres esferes (la renda, el treball remunerat, el consum i l’aprovisionament en general, etc.), amb els serveis disponibles i els que es desitja habilitar, amb el temps necessari i la seua distribució, amb els valors que han de conduir-lo, amb els espais existents i les seues connexions, amb el repartiment de tasques, etc. Tot això comporta deliberació, concert, compromís, realització i institucionalitat en cicles ininterromputs. I aquests són justament els ingredients del polític, del que he anomenat agrupacions polítiques en la cura. Pot ser que aquestes no aconseguisquen ser comunitats en el sentit descrit, però, en tot cas, són els autèntics laboratoris del nostre temps en la mesura en què apunten al problema comú que ens toca afrontar: “què inventarem hui per a continuar vivint?”, què per a sostindre’ns, per a re-existir contra l’atomització i l’empobriment físic i espiritual de les nostres vides individualitzades i mercantilitzades? Cases compartides, famílies ampliades, caixes d’estalvis per a la cura, barris i edificis col·laboratius, associacions d’acompanyament, veïnats i, en general, col·lectivitats que assumeixen per a si la tasca de compartir algunes de les labors que comporta l’atenció als cossos en el dia a dia i les tasques a ella associades.
- Profesora investigadora de la Facultad Latinoamericana de Ciencias Sociales, FLACSO Ecuador. Coordinadora, junto a Raquel Martínez Buján y Myriam Paredes Chauca del libro Cuidado, comunidad, común. Experiencias cooperativas en el sostenimiento de la vida, Madrid, Traficantes de Sueños, 2018. Otros textos sobre el tema: “Rutas de la reproducción y el cuidado por América Latina. Apropiación, valorización colectiva y política”. En Comunalidad, tramas comunitarias y producción de lo común. Debates contemporáneos desde América Latina, coordinado por Raquel Gutiérrez, Oaxaca: Pez en el Árbol, 2018 y “Reproducción social y cuidados en la reinvención de lo común. Aportes conceptuales y analíticos desde los feminismos”, Revista de Estudios Sociales, 2019.
- Laval, Christian y Pierre Dardot. 2015. Común. Ensayo sobre la revolución del siglo XXI. Barcelona: Gedisa.
- Adolfo Albán Achinte, “Pedagogías de la re-existencia. Artistas indígenas y afrocolombianos”, en Catherine Walsh, Pedagogías decoloniales: Practicas insurgentes de resistir, (re)existir y (re)vivir, Quito, Abya Yala, 2013 y Camila Gómez Cotta (2006) Identidades y políticas culturales en Esmeraldas y Cali. Estudio De Casos Sobre Organizaciones Afro, Producción Cultural y Raza, Quito, Universidad Andina Simón Bolívar 2016.